24 set. Quan un germà és fill únic
Avui les parelles que tenen fills, ja no en tenen tants com abans, un o com a molt dos sol ser habitual i tres, una multitud.
Cada dia es més normal que sogra i nora es portin bé, abans la paraula sogra, com madrastra, fins s’utilitzava pejorativament. Però resten molts “mammone”, que és com a Itàlia anomenen als emmarats, un país on com aquí “la mamma” sol ocupar una posició especial i que massa sovint deriva en una simbiosi materno-filial retroalimentada fins a conductes patològiques de dependència.
No parlo de la mare lloca, també hi ha pares galls, aquells progenitors que sense esperit crític defensen amb urpes i bec als seus pollets, tinguin o no tinguin raó, a tots els pollets. Però resulta inconcebible la mare lloca selectiva, aquella que només té ulls i viu per un dels seus fills, mentre els altres, en comparació, li són espuris.
Mares, i pares, que parlen del “meu fil” o de la “meva filla”, com si només en tinguessin un, que només expliquen les bones notes d’un, les proeses del mateix i les seves habilitats, inclús davant dels altres germans que potser excel·leixen molt més que el predilecte.
Son actituds tòxiques inexplicables, sovint correspostes per passiva o activa. La pitjor desgràcia dins de la parella és que un dels dos, l’home generalment, estigui afectat d’aquesta morbositat: la desesperació fins a l’esgotament està assegurada i el futur de la parella sempre penjant d’un fil, si es que dura.
A la meva generació hi havia germans que eren fills únics, ara menys. No valia ordre de naixença ni primogenitura, encara que ser el gran solia tenir avantatge; si pare i mare coincidien, l’altre o els altres germans ho tenen cru, si només era un, el cònjuge podia moderar el disbarat.
Aquest matriarquisme posa sempre al preferit com a model, fins hi ha qui embafa una trobada fent de la conversa una monografia del seu fillet, un ser privilegiat que per germans que tingui, continuarà sent fill únic.
A l’inrevés, ja de gran, un “mammone” serà un masclista, de la seva mare haurà après que només hi ha una dona ideal, la resta són del carrer. Massa sovint darrera d’un mal tractador, un violador, un ser asocial, hi ha una tendra història materno filial, una “mamma” cega d’amor, un tatuatge que posa “amor de madre” i una copla amb la tornada de “madre no hay mas que una”.
Complex d’Edip, Síndrome de Diògenes, algun dia algun psicoanalista formularà la descripció del Trastorn del Fill Únic, potser llavors ens ho prendrem seriosament.