17 jul. Recordar també és viure
La gent no canvia, algun animal muda de pèl, però continua sent la mateixa bèstia, la guineu és sempre guineu i amb els anys, guanya en astúcia.
Hi ha gent coneguda amb qui a vegades ensopegues, desprès els hi perds la pista i més tard retrobes, com un vell conegut que ara surt molt a televisió o cada dia a la ràdio que escolto o els diaris que llegeixo, parlen d’ell.
Farà cinquanta anys l’estat magnànim va interrompre la meva vida a la força i em va portar a fer un llarga estada a l’Àfrica, allà vaig conèixer l’individu, un xicot sinistre, franquista fins al moll de l’os, emmerdador com ell sol, ell sabia de quin peu calçava jo i es va convertir en la meva ombra.
El vaig veure venir al primer moment, deia que era periodista però d’ofici feia de policia, encaixava perfectament amb els de la brigada politico-social que tan bé coneixia, es passava el dia a l’OSIBE, Oficina de Información Basica del Ejercito, la que tothom impròpiament en deia SIM, em vigilava i vigilava als altres companys amb qui compartíem somnis i militàncies, ell a tothora difonia rumors i informacions falses, semblava la seva feina.
Al parell d’anys de llicenciar-nos el vaig trobar per Barcelona, en un quart d’hora de conversa em va dir tantes mentides, tantes informacions falses dels antics companys que vaig restar astorat, curiosament vivia en uns apartaments on temps desprès van detenir un escamot terrorista.
Durant anys no vaig tornar a saber directament res d’ell, més enllà de que havia ascendit molt amunt o que cap al 2000 la Generalitat de Jordi Pujol el condecorava com a cap policial pel seu ajut al desplegament dels Mossos.
Un dia, un misteriós pendrive va aparèixer al calaix de la taula del seu despatx, un llapis de memòria intoxicant i no va fer falta que em diguessin el seu nom, el vaig reconèixer a la fotografia. A partir del 2017 va de boca en boca com a company de policies sense escrúpols, de polítics que tenen jutges que “afinen” coses, d’espietes, de bocamolls, de “querides” i tot el que vulgueu.
Veient el cacau va demanar la jubilació com volen evitar que l’esquitxes la merda, però no l’han jubilat de comparèixer als tribunals, de rebre alguna floreta per la seva manca d’escrúpols o inclús de ser sentenciat a presó, encara que deu saber prou bé que té l’espatlla coberta i la clemència a l’abast.
Ni ell ni jo hem canviat. Fa cinquanta anys jo lluitava per la democràcia i ell per a que no arribés, avui la segueixo defensant, la vull plena i per a tothom, mentre ell la vol ofegar des de les clavegueres patriòtiques on sempre ha viscut, i destruir la vida dels qui estimen la llibertat.
Joan Pallarès-Personat