22 oct. Sòcrates, avui no seria mestre
L’apocalipsi ja ha arribat, ja és aquí i no té remei. Vistos els resultats dels alumnes de les nostres escoles que anuncien els mitjans, sigui en comprensió lectora, faltes d’ortografia, poc vocabulari o en qualsevol matèria, res podem esperar de qui l’han acomodat a la llei del mínim esforç i qui dies passa anys empeny.
Si, ja sóc conscient que cada vegada que toco el tema els del gremi –i dic gremi- salten aïrats com si els hi trepitgés l’ull de poll, però si els resultats que s’obtenen a les aules es donessin als quiròfans, fins els accidentats fugirien de les ambulàncies en marxa.
Còmic total. Davant dels resultats tothom especula per a dir-hi la seva: el sistema, la Consellera, l’escola inclusiva, la immigració, el sistema educatiu, el ràtio, les pantalles, el numero d’hores lectives, els plans d’educació, fins surten esquitxades les sogres dels conserges de les escoles, les croquetes del menjador escolar i el teorema de Pitàgores, que suposo encara el deuen ensenyar.
Però no, aquí tots muts quan parlem de mestres –o haig de dir docents?– que mai tenen culpa de res. O no hi ha grapats de persones que es dediquen a l’ensenyament sense cap vocació i, únicament, com a sortida laboral? Que no en queden d’aquells mestres que tenien seixanta alumnes per classe, donaven totes les assignatures –perdó, matèries– i el 90% del alumnes als dotze anys no fèiem ni una falta d’ortografia?.
Potser no, potser els mestres –i les mestres, perdó– no són el problema, potser les coses són més fàcils. I si el problema fossin els alumnes?. No, pobrets, com es posarien les AMPA’s, i les mares lloques, i els pares galls, els seus nens i les seves nenes no, mai, i això que ells els porten a una bona escola per a que els eduquin bé, que si no…
Deixem-nos de romanços, si els nens anessin a l’escola a aprendre i a casa els eduquessin, si el pare i la mare fessin la feina com cal, potser ens estalviaríem molts mals de cap, però es clar que parlar de pare, mare, nens, és parlar de família i aquí trobaríem una altre pedra a la sabata, arribarà un dia la paraula família serà un arcaisme.
I així estem. Dels resultats d’abans en tenim probes, quan una cosa no funciona cal canviar-la i si no es troba res millor, tornar enrere no hauria de ser cap problema, cal fer com aquell pagès que cada setmana anava al mercat a peu fins que es va comprar un cotxe, però una vegada se li va espatllar i aquell dia va tornar a anar-hi a peu… encara que podria passar que de tan savis com som i tanta tècnologia, el dia que vulguem anar a peu, ja no sabrem caminar.