-Pare… Que puc…?
-No!
-És que no puc més!
-T’aguantes i ho fas després!

Sí: molts deveu haver dit: “ja hi torna aquest amb la mateixa cançoneta”. Raons no me’n falten, després d’haver vist com va desenvolupar-se la primera jornada de portes obertes per a la canalla.

Alguns em diran que la majoria va actuar amb responsabilitat, però el que van veure els meus ulls devia ser una altra cosa, i que, potser per prejudicis, s’acostava bastant al que ja sospitava que podia passar i passaria… i va passar: que aquest és un país on t’ofereixen un dit i t’agafes el braç. Es veia venir que, en el moment en què s’obrís una mica la veda, l’expansió seria total i hi hauria molta gent que es pensaria que “a bodes em convides”.

Quanta vergonya aliena he sentit a vegades viatjant en Metro

Vagi per davant que no culparé la canalla del desori d’aquest diumenge. La canalla sempre ha fet el que li permeten… i el que se senten obligats a fer. Si no han adquirit uns hàbits no ha de ser ara que demostrin que els han assimilats. Ja fa temps que sembla que prediquem en el desert els qui denunciem com s’ha abaixat perillosament el llistó en l’exigència escolar, per no parlar dels mínims valors cívics que defineixen qualsevol societat que aspiri a ser respectada. Soc dels que pensen que, des del moment en què al Metro van proliferar els rètols de seients per a persones que requereixen una atenció especial es va perdre el sentit comú. Abans no calia que ningú s’encarregués de recordar que si entrava un avi amb dificultats de mobilitat o una dona en estat de bona esperança perquè hi hagués bufetades per cedir-li l’espai on recolzar el cul. Ara, ans al contrari, podem comprovar com als vagons hi ha gent que ocupa aquests bancs expressament concebuts per acollir el personal amb aquestes necessitats i que s’escuden en el mòbil per no alçar la vista no fos cas que haguessin d’aixecar-se mandrosament. Quanta vergonya aliena he sentit a vegades viatjant en un comboi d’aquests comprovant com tota una filera de cafres es feien l’orni davant la presència d’embarassades o de persones que, havent destinat tota la seva vida a doblegar la carcanada, ara veien negat un mínim dret com era el de poder descansar ni que fos pel full de serveis que podrien exhibir.

Recorreguts canins d’interès històric

Si amb els gossos ja hi havia espavilats que es recreaven en el passeig caní per ventilar-se pel barri fent un reconeixement de tots i cadascun dels carrers, talment com si estiguessin fent una investigació històrica, aquest darrer diumenge d’abril ha permès comprovar com molts fills semblen estar al servei dels pares, en comptes de ser al revés. No entraré a criticar els qui han aprofitat el dia festiu per acompanyar en bicicleta els fills, la qual cosa em sembla fins i tot plausible sempre i quan s’hagin respectat les normes explicitades, per totes bandes, en el sentit de respectar distàncies i temps. El que ja no té cap mena de disculpa són les aglomeracions de les quals hem estat testimonis, en què apareixia un munt de gent concentrada en pocs espais.

“Fumiliaritzats” de ben petits

Si aquest fos un país on imperés el sentit comú, les persones que han volgut aprofitar aquesta primera etapa de desconfinament infantil haurien evitat les zones més concorregudes. O, en cas d’haver-se trobat en una situació de vulnerabilitat (perquè, no ens enganyem: avui dia un àrea atapeïda de gent és una zona de vulnerabilitat, on qualsevol ésser humà és susceptible d’enxampar el virus), hauria optat per cercar una alternativa. Però molts progenitors es veu que han preferit obviar les recomanacions, la qual cosa resulta preocupant si es té en compte que estan posant en risc la vida dels seus fills. Bé, de fet és una situació que no és nova, perquè jo mateix estic fart de veure pares i mares que, en els passos de vianants i amb el semàfor en vermell, situen, per suposat per davant, el cotxet de la criatura més enllà de la vorera tot mirant si poden aprofitar algun forat en el trànsit rodat per esmunyir-se per la calçada encara que sigui exposant-se a una desgràcia. De fet, molts d’ells complementen aquesta estúpida actitud amb la cigarreta encesa subjectada al costat del cotxet, tot familiaritzant els nadons des de ben aviat amb l’insà fum produït per la combustió del paper i del tabac (això quan només és tabac, que els meus ulls ja han vist tantes coses…)

El que ha passat aquest diumenge només és l’avantsala del que es pot produir potser aquest pròxim cap de setmana, si és que aquell ministre, el cognom del qual reflecteix perfectament on sembla que viu el ministeri i el govern per extensió, decideix desoir un cop més les recomanacions dels que demanen prudència. Aquest mateix dimarts n’hauríem de sortir de dubtes; tot i que estem tan habituats a les sorpreses que, potser, dimecres diuen el contrari i dijous se’n desdiuen.

El que està clar és que, sigui quan sigui, per molt esglaonat que sigui el retorn a la realitat (crua, per cert), hi haurà qui es pensarà que tot està superat, que el problema està eradicat i que “hemos vencido a nuestro virus querido”. Hi ha gent que està esperant la festa, com sembla que l’esperin cada dia, a les vuit del vespre.

És aquest un tema en el qual m’he estat mossegant la llengua durant dies, si no setmanes; per respecte a la gent de bona fe, que sé que n’hi ha molta que a les vuit del vespre surt a aplaudir amb el mer pensament de retre homenatge a unes persones que mai no seran prou reconegudes ni econòmicament ni social, per molt que aquests dies haguem pogut reflexionar sobre el seu autèntic valor. Em refereixo, per suposat, al personal sanitari; i, per extensió, als qui s’encarreguen dels nostres avis, aquells a qui molts els negarien el seient a l’autobús i que mereixen la màxima atenció d’una societat si és que vol anomenar-se digna.

“Gràcies, però estalvieu-vos els aplaudiments”.

https://twitter.com/JordiLlaneras/status/1254399510824042496?s=20

Em permeto criticar aquesta pràctica després d’haver estat testimoni d’una piulada d’algú que no conec personalment; d’algú que, ni tan sols, sé si diu del tot la veritat, perquè s’identifica com a personal d’urgències i afirma haver estat més de 40 dies a urgències atenent pacients amb la Covid-19. Aquest piulaire, de nom (real o adquirit a la xarxa) Jordi Llaneras, es referia a les imatges de la gent aquest diumenge al carrer. “Gràcies, però estalvieu-vos els aplaudiments”.

Quanta raó. ¿De què serveixen uns aplaudiments al personal sanitari si després hi ha aquesta falta de respecte envers la seva feina? Perquè sortir al carrer sense observar les mínimes normes pregonades, reclamades, exigides, implorades… és llençar per terra tota la feina feta fins ara; és dir a aquests sanitaris tan “aplaudits” el vostre esforç no val una merda.

Un insult a les famílies que han de plorar l’adéu dels éssers estimats

Jo mateix vaig renunciar a sortir a fer el paperina cada vespre. I us n’explicaré els motius: no vull assimilar-me a un personal que surt al balcó pensant que les vuit és l’hora de la festa; amb crits i trompetes com si estiguéssim celebrant la conquesta d’una Champions. Ho sento molt. Jo estaria disposat a sortir a aplaudir amb sobrietat, amb el respecte que mereixen els sanitaris que, a aquella mateixa hora ni ens poden escoltar perquè estan atenent els malalts que estan lluitant. Per no parlar del respecte per a les persones que, i compte que també hi són als carrers del nostre barri, han perdut éssers estimats en aquesta pandèmia. És un insult i una desconsideració a aquestes famílies que han de plorar els abandonaments dels parents en la més estricta intimitat de la llar perquè ni tan sols poden acompanyar-los en el darrer moment.

I per això és tan desagradable sentir com per la Meridiana passen autobusos, un quart d’hora més tard, fent sonar el clàxon d’una manera desaforada, desproporcionada… Que dic jo que una cosa és sumar-se a la manifestació ciutadana d’una manera elegant i ponderada, i una altra buscar un afany desmesurat de protagonisme. Per no parlar dels policies que, des dels seus cotxes, actuen d’igual manera, fent sonar les sirenes i animant, traient els braços per la finestra, a la gent a fer més i més soroll. Per cert: algú m’hauria d’explicar per què les patrulles policials no respecten la mateixa normativa que reclamen als automobilistes, com és el de situar-se cada persona que va dins el cotxe en una filera.

Però això, amics meus, tan sols ho sap el vent i donaria peu a una altra història on, potser, fins i tot en sortiríem malparats, llei mordassa pel mig…

Mentrestant, seguirem a casa confinats… i confiats a què la gent entengui que si a la canalla (o fins i tot a la gent gran, que ara per raons electoralistes ja diuen que també els deixaran sortir no sigui que amb la pastanaga de les pensions no n’hi hagi prou) se li diu “No” i responen “És que no puc més”, se’ls hi ha de dir:

“T’aguantes i ho fas després”.