04 jul. Tànatos i Eros

Tànatos i Eros, la mort i l’amor, omega i alfa, final i principi. Tànatos és la deïtat grega, masculina per cert, que representa la mort, fill de Nix, la nit, i germà bessó de Hipnos, la son, per això associem mort a fosca, tenebres, adormir-se.

La mort no és el contrari de la vida, sinó la seva conseqüència. Algú, humorísticament, ha dit que la vida és una malaltia incurable, amb un cent per cent de defuncions, però generalment amb Tànatos no es fa broma.

Abans la mort era més present en la vida quotidiana, i no s’amagava als infants, com s’amaga ara, vivim en un temps en que fins hi ha gent que li fa cosa dir que va a un enterrament.

Recordo d’infant acompanyar al meu pare a un enterrament si era en diumenge al matí, quan no tenia escola. Ara la presència d’un infant en un enterrament, ni al del seu propi avi, és insòlita. Quants avis han marxat sense la presència dels néts? Abans acomiadar-los, fer-los el darrer petó, era corrent, com un deure.

Havíem anat a molts enterraments, però no sabíem que era un part. Fins ser prou grans, les criatures venien de París i les portava una cigonya. Qualsevol referència al sexe era tabú, fos a casa, a l’escola o al carrer; el sexe oficialment no existia, però seguien naixent criatures i quan ens despertàvem a l’adolescència, constatàvem com la realitat, oculta, se’ns desvetllava, però que havíem de continuar fingint que no la vèiem.

Ara no, ara la cosa va al revés: Tànatos és una realitat oculta i d’Eros, el déu de l’amor, amor en el sentit carnal, no espiritual ni fratern, s’usa i abusa a tort i a dret, sigui o no escaient, s’ha tornat imprescindible en el cinema o en la literatura, fins al punt que un alumne de primària pot explicar de forma ben natural una història de triangle amorós o de qualsevol tendència, o té accés a la pornografia per internet, mentre un adolescent cursant el batxiller, serà incapaç de mantenir una conversa sobre la mort i el seu concepte.

A aquella societat del sexe tabú li mancava permissivitat; la d’avui, permissiva, no sap trobar l’equilibri. Abans la cotilla ens oprimia massa, avui de tant trencar motlles hem fet mal bé la matriu; del tot està malament, hem passat al tot s’hi val perquè tot és bo; del tot és mentida, a creure-ho tot sense contrastar la informació, com a conseqüència d’això, hem buidat de sentit les paraules.

Avui, Tànatos o Eros, la mort o l’amor, la omega i la alfa, en devaluar les paraules, buidar-les de sentit, desfigurar els conceptes, només tenen un valor relatiu, com relatives són totes les coses, per això potser tornem al Caos de la cosmogonia hel·lènica, on tots els elements estaven en una barreja desordenada i no haurà servit de res tants segles de civilització.

Joan Pallarès-Personat