14 gen. Tres Tombs
L’origen és la benedicció dels animals, abans indispensables per a les feines agràries i de transports, cavalls i mules, que eren tant importants que sobre ells requeia bona part de la subsistència d’una família, a vegades eren més valorats que una filla i no cal que torni a explicar aquells oncles meus de la Terra Alta que van deixar-se de parlar perquè un germà no va donar a l’altre el condol per la mort de la mula.
Tampoc m’esplaiaré ara en això de les benediccions, menys en la setmana que tothom opina de la declaració “Fiducia supplicans”, del Dicasteri de la Doctrina de la Fe del Vaticà, tots diuen la seva encara que ben pocs s’han llegit el document, però beneir, “lato sensu” ho pot fer tothom perquè encomanar, lloar o desitjar el bé no té restriccions entre la bona gent. Tornem als Tres Tombs, ara “sensu stricto”, que són la celebració de la festa de Sant Antoni abat, on a la Sagrera es van celebrar a l’església de Sant Martí encara passada la Guerra del 36 sent una festa lluïda, on els pagesos amb els seus carros rivalitzaven amb els traginers, més avesats i amb més roderes d’experiència. A la festa de Sant Anton els traginers se’n feien amos, però els pagesos se’n fotien per Sant Isidre, el seu patró, festa on els carreters no hi tenien entrada. El darrer Sant Isidre celebrat a la Sagrera, al Fondal de Sant Martí, va ser el 1956 sota la pluja. Avui i arreu, a la benedicció dels Tres Tombs hi acudeixen tota mena d’intrusos, des d’estaquirots a animals que res tenen a veure amb la tradició i la festa, canaris, periquitos, lloros, cànids i felins portats pels seus propietaris, formen un estol a redós del mossèn, fins alguns ateus i menjacapellans porten a beneir el seu gos, com si els gossos no tinguessin el ca de Sant Roc llepant-li les nafres per honorar com a patró o els ocells no tinguessin Sant
Francesc d’Assís. Cada cosa al seu lloc, estimar la natura és global, al complet i no selectiu; l’amor als animals mostra sensibilitat, simbolitza civisme, però cal no oblidar a les persones i que estimar en una sola direcció, adoptant actituds excloents, patològiques com la d’Onan amb Tamar, no és normal.
Cal no oblidar-se que els animals domèstics són “de companyia”, “mascotes” però per més afecte que els hi tinguem mai no seran persones humanes, per més cura que en tinguem no tenen DNI ni paguen IRPF, ni responen juridicament. Cal no oblidar que només dos o més persones, amb una parella, amb un fill, amb un germà, amb una companya o company… estimant-se es creen les famílies, qualsevol altre consideració són hologrames o deliris, un ramat és una altra cosa en la qual no hi caben les persones.