01 gen. Via fora! Lladres!

No són màfia perquè les seves activitats, sovint poc ètiques, estan emparades, a vegades al límit i cobertes per una legió d’advocats, dins la llei i no generen violència física directa.

La concentració empresarial perdent orígens i identitats, si que ens demostra que tenen tendència al trust, i respecte als acords unànimes entre ells mateixos per a dominar el mercat, no hi ha dubte que es comporten com el més despietat dels càrtels mundials.

La banca, les caixes, les entitats de crèdit i o estalvi, des de sempre, funcionen a una; entre elles no es faran mai mal i el seu únic objectiu, declaracions d’intencions i obres socials propagandístiques a part, és controlar i tenir el màxim de diners possibles i els majors beneficis amb la mínima inversió i esforç. .

No tenen pressa, es mouen lentament, amb la parsimònia del depredador que sap que acabarà devorant la seva presa, però no s’aturen mai, són com un riu de lava que no es pot aturar i, poc a poc, saben que ho arribaran a cobrir tot.

Fa cinquanta anys per obrir un compte et regalaven una vaixella, donaven llibres per Sant Jordi si feies un ingrés; com aquell qui no vol, van acabar que tots cobréssim la nòmina pel banc, que tots els nostres rebuts, de l’aigua, el gas o l’escola, anessin domiciliats al compte, ens obligaven i ens obliguen a vincular-hi assegurances i serveis i si us plau o per força (no parlem d’enganys com les preferents o altres dipòsits volàtils), van controlar tota la nostra economia.

Van arribar a instal·lar una sucursal a cada cantonada però darrerament i de manera paradoxal, han declarat la guerra al diner, o sigui al seu motiu d’existència perquè s’han adonat que el paper i les monedes poden escapar al seu control absolut i acaparador.

Primer han escampat i promocionat fins a la sacietat les targes de plàstic i el diner que no es toca ni es veu però que es gasta i existeix, que genera interessos si estàs en números vermells.

Desprès, i sempre amb la complicitat dels governs i les coartades que els hi proporciona hisenda, una altra interessada en fotre’s més enllà del que és ètic i tracta a un mileurista com un evasor carregat de diner negre, han començat a eliminar oficines, estalviant-se sous, lloguers i a suprimir caixers automàtics arreu, inclús en el món rural, perquè hi veien el forat per on de cinc en cinc, se’ls escapava el control de petites quantitats i el seu objectiu final, el dels bancs, les caixes i hisenda, és que els bitllets i les monedes només siguin una afició numismàtica.

L’ambició i avarícia per controlar fins al darrer cèntim és tant gran que jo he decidit defensar a mort el meu porquet i que, per res del món, permetré que l’arraconin i  el mal tractin.

Fa molts anys que tinc un porquet guardiola, sempre hi vaig tirant alguna moneda, el que hi ha a la seva panxa a vegades em serveix per canviar quan necessito xavalla i sovint arriba a acumular dos, tres o quatre cents euros que, en casos puntuals em són sempre molt útils i em van força bé.

Quin mal els hi hem fet el meu porquet i jo perquè ara ells vulguin tenir fins aquests diners? En que els ofenen? Tant important és per a ells controlar-los? Diuen que el diner fa esclaus als homes, que les persones s’arrosseguen per diners. Recordo els versos que li diuen “Poderoso caballero” i és veritat, ens volen prendre els diners, ens volen fotre fins la xavalla, digitalitzar-ho tot, només pel poder i la llibertat que ens donen si els tenim a la nostra butxaca i no al compte que ells controlen i se’n fan els amos sense ser-ho.

Al pas que anem no tardarà el dia que entrem a una oficina bancària, si és que en quedarà alguna, per a reclamar el que és nostre i ens enviaran la policia com  si enlloc de clients, fóssim atracadors.

Joan Pallarès Personat