13 jul. Escoles fashion

Deliberadament, he deixat passar el final de curs escolar per publicar aquest article, no vull molestar a qui es pugui sentir interpel·lat, però sí que refredats els ressons de festa, qui ho llegeixi i reflexioni del tema calmadament.

Escric sense cap perjudici, recança ni trauma d’haver cursat tot l’ensenyament, des de les beceroles a la universitat sense fer ni una festa de fi de curs, viatge d’estudis, colònies, ni res de res, no era habitual a l’època durant la majoria dels de casa treballadora que estudiàvem, a partir dels catorze anys, ho fèiem nocturn, perquè de dia treballaven en jornada completa.

No tinc cap frustració, no la tenim els qui vam estudiar sense gresques, passos de l’equador i saraus de final de curs cada any, avui sembla que per a pares i alumnes és més important la festa o el viatge que no pas la nota obtinguda.

Francament, em foten un gra massa amb tantes festes, celebracions i graduacions, tant birret doctoral i cinta ampla en bandolera, fins hi ha escoles que vesteixen d’honoris causa (horroris causa) a criatures d’etapes preescolars, avui la festa de fi de curs sembla obligatòria no ja a final de cicle, sinó cada any, a qualsevol curs, arran del’acord amb els informes PISA, d’altres barems i els resultats visuals que qualsevol pot percebre, potser caldria organitzar vetlles fúnebres de dol, amb ciris i cant d’absoltes i responsoris.

Ens hem begut l’enteniment? Doncs, sí, segur que si i, a més, fem el ridícul. Potser escau un comiat al final del llarg cicle d’infantesa i adolescència, amb una trobada amical, però no convertir-la en una passarel·la de moda, una festa escolar no és una desfilada de models, ni cal fer-ne una al final de cada trimestre, no cal convertir les AMPA’s o AFA’s en comissions de festes i dedicar-se, tots plegats, al que toca fer a l’escola des de primària a màsters, un alumne va per aprendre i formar-se, a assimilar coneixements, no a lluir vestits ni els pares a explicar sopars de duro, que per això hi ha altres llocs.

Hem substituït la cultura de l’esforç i la recompensa a l’excel·lència pel model de telesèrie americana, menyspreem l’enginy i valorem la tosca imitació d’actors mal doblats, així no ens ha d’estranyar els pobres resultats ni el baix nivell, quan es dona més importància al vestit i als farbalans d’honor que no pas a la nota obtinguda, el desastre està assegurat, que per més festes que es facin, “Quod natura non dat, Helmantica non praestat”, no cal esperar el caos, perquè el caos ja és aquí i som nosaltres.

Joan Pallarès-Personat.