27 ag. Bandes sonores
Tothom té la banda sonora de la seva vida. I malgrat que els Rolling Stones mai no han figurat entre les meves preferències musicals, aquesta setmana que ens ha abandonat en Charlie Watts no me n’he pogut estar de recordar alguns capítols de les festes viscudes a La Sagrera.
Si hi ha una peça que realment em sedueix d’aquesta mítica banda anglesa és el “Satisfaction”, que estrictament incorpora al davant en el seu títol un “I Can’t Get No” entre parèntesis que delatava l’etern inconformisme del grup liderat per l’incombustible Mick Jagger, a qui sembla que els excessos l’han respectat més a ell que no pas la vida més moderada al seu company a la bateria. Encara avui hi ha dies que m’agrada grapejar la guitarra i mirar de treure’n els acords per perpetrar la meva particular versió d’aquest tema, que per a mi va associat a La Salseta del Poble Sec; un grup que visità nombroses vegades el nostre barri per obsequiar-nos amb un ampli ventall de cançons, entre les quals hi havia unes magnífiques interpretacions de temes dels The Beatles però, també, una increïble aproximació al “Satisfaction” més genuí que ens feia embogir a joves i adolescents.
Proliferació musical a La Sagrera dels 70 i 80
La Salseta del Poble Sec, creada l’any 77 i liderada pel Salvador Escribà (el seu cantant bandera que es jubilà ara tot just fa tres anys), era una orquestra de referència al tombant de la dècada dels 70 i dels 80. Que aterrés a La Sagrera, en un moment en què no hi havia una proliferació de grups musicals i cantautors com hi ara, era tot un luxe. I això, unit als meus records, m’ha conduït a una reflexió que m’agradaria compartir amb el veïnat; especialment el més granadet.
Recordo que en aquella època, pel barri havien desfilat un munt del que podríem anomenar “primeres espases” de la música del nostre país. En Ramon Muntaner, en Pere Tapias, la Plateria, el grup Coses, Al Tall, la Marina Rossell (crec que algú em digué que la Maria del Mar Bonet també havia actuat al nostre barri, tot i que no ho puc constatar). Fins i tot, els Dire Straits fregaren La Sagrera, quan a principis dels 80 protagonitzaren un concert just davant d’on ara s’aixequen les instal·lacions del Camp de la Ferro, a l’estadi Narcís Sala. Així les coses, em pregunto com és que ara no desembarquen a La Sagrera grups de més entitat. I ja em perdonaran els bons grups que ens delecten amb la seva bona música a la Festa Major o a les Festes de Primavera, però em sorprèn que ara no ens visitin (o, com li passa al Barça, no ens podem permetre) noms més potents que podrien anar des de Blaumut a Ramon Mirabet, o des de Judit Neddermann a Suu.
L’esperança adolescent que vingués a actuar La Trinca s’esvaí
La meva memòria em porta a un capítol en què, en una Festa Major en què actuava en Rocky Muntanyola (nom de guerra d’en Jordi Batiste i que havia col·laborat amb l’entranyable Orquestra Plateria, conjunt que també tragué el nas a La Sagrera) vaig coincidir amb en Miquel Àngel Pasqual, el barbut de La Trinca. Amb la meva gosadia d’adolescent se’m va acudir demanar-li que quan el veuríem a ell, juntament amb en Mainat i amb en Cruz, actuant al nostre barri. La il·lusió amb què vaig fer-li la pregunta s’esvaí amb la decebedora resposta, perquè, tot assenyalant-me el públic, al seu entendre migrat, que hi havia aquella nit, em va venir a dir que mentre hi hagués tan escassa resposta no s’ho podien pas plantejar. Vaig mirar de fer-li raonar que La Trinca era una altra història i que la convocatòria segur que aconseguiria ser més exitosa, però en Pasqual insistí en considerar que era una vergonya que en Muntanyola no hagués aconseguit omplir la plaça Masadas, reduïda llavors als porxos del Sud perquè el mercat municipal continuava menjant-se bona part de l’espai.
També sé que la Comissió de Festes, a principis dels 80, es plantejà contractar l’Elèctrica Dharma. El grup dels germans Fortuny, que encara era Companyia, gaudia d’un moment àlgid i el seu mànager havia considerat que era moment de fer-se valer. Les 400.000 pessetes de l’època que reclamaven quedaven fora del pressupost i els de Sants mai no van venir-nos a veure.
Potser estic equivocat i el que succeeix en realitat és que la meva banda sonora té més a veure amb La Trinca, la Dharma o amb L’Orquestra Mirasol (aquests eren estratosfèrics i, si no recordo malament, també ens obsequiaren amb el seu rock laietà al barri). I tal vegada els grups que ara ens visiten, i que a mi em resulten poc familiars, quan no desconeguts, es troben a l’alçada i nivell dels que en aquella època es deixaven caure a La Sagrera. Potser és que m’he fet gran. Com els Rollings… Això sí: amb satisfacció.
Jordi Vilagut