30 jul. Casals d’estiu
Si Dante Alighieri escrivís avui la “Divina comèdia”, el viatge per dins de l’infern el faria en un bus ple de nens i nenes d’un casal d’estiu, unes criatures que criden com els “malditos” de la primera escena de “Don Juan Tenorio”, taponen les portes, s’ajacen per terra i passen mil de les veus dels monitors que, sense apartar la vista de la pantalla del seu mòbil, iteren tot sovint en un to de veu com belant: “Deixeu lloc, si us plau”
El juliol és un més conflictiu: Que fer amb la mainada? Poden fer moltes coses, sobretot aprofitar per completar la seva formació cívica, cultural, esportiva, idiomàtica, però, ai làs! totes aquestes activitats són cares, de manera que s’opta per a trobar-los aparcament, estacionar-los en un Casal d’Estiu, on diuen els pares: “S’ho passen tant be!. Venen rebentats” i es queden tan amples.
La veritat és que tristament algunes criatures no poden anar a casals d’estiu perquè prou feina tenen els pares en portar el plat a taula, però la majoria trien un casal pels fills en funció del preu, alguns per necessitat i molts perquè cada euro de casal és una canya menys a la barra del bar de vacances i el que compta no es el progrés de la quitxalla sinó com acompanyar el plat de braves.
Miro la propaganda dels casals i tots parlen de valors, de formació, de cultura popular, del teorema de Pitàgores i de la natura confitada, però la veritat és que, en no poder donar duros a quatre peles, gairebé tots ho encaren cap al mateix racó: platja, parcs públics i a passar les hores que prou calor fa.
La canalla apren jugant. Per a tots els infants el joc es part fonamental del seu aprenentatge. Combinar joc amb estud,.però no en períodes molt llargs i sortosament en els darrers temps sembla que algun conseller ha gosat delimitar les vacances. Se l’han volgut menjar cru, però alguns ja entenen que les vacances poden ser més sovint i no tant llargues per contra dels que per interessos creats volen continuar amb el stato quo.
Tornant als casals d’estiu, a les activitats de lleure, potser no caldria compartimentar tant, ni dividir amb murs i barreres l’ensenyament del lleure dels infants, potser caldria enfocar-ho amb una visió més de conjunt, al cap i a la fi, el futur de les persones no es forja només a l’escola i a la família, cal estar-hi més al damunt.
I tornant al bus, que era per on començàvem, acaba juliol i acaben els casals d’estiu, ja no trobarem el vehicle ple de criatures, sinó de guiris, un altre espectacle dantesc, només que a l’agost les freqüències de pas són tant esparses, que fins TMB se les passa per l’arc triomfal: al bus hi ha aire condicionat, a la parada no.