21 gen. Comptes pendents
Dimarts passat vaig tenir necessitat de disposar de diners per poder fer un pagament en metàl·lic. Sortosament, no era una urgència. I dic sortosament perquè, quan em vaig adreçar a l’oficina que em queda més a l’abast i que és infinitament molt més lluny de la que tenia un any enrere, en veure la cua de personal que hi havia per retirar bitllets al caixer automàtic em vaig fer enrere.
A l’igual que passa amb les cues de l’autobús, davant d’aquella entitat bancària de la Meridiana la gent feia la filera en perpendicular a la via. Això sí: de cara a la paret. Es veu que deu ser això el que pretenen aquestes institucions que, com al casino, sempre guanyen. Aquestes institucions que van ser rescatades amb els nostres recursos quan va esclatar la crisi que elles mateixes van provocar; aquestes institucions que durant anys van estar acumulant beneficis vergonyants; aquestes institucions que encara avui continuen acumulant beneficis sense que es rescabalin a la societat més de 60.000 milions que el Banc d’Espanya va donar per “perduts”… ara han decidit posar entrebancs als petits estalviadors o als que, sense capacitat d’estalvi, no tenen altre remei que obrir un compte corrent perquè la seva empresa així els ho exigeix per canalitzar el pagament del salari.
Llibres per la llibreta
Recordo com, a mitjans dels 70, molta gent feia cua davant d’una determinada entitat d’estalvi per aconseguir uns llibres que “regalaven” per un ingrés de 5.000 pessetes. “La cultura contemporània a Catalunya” era un dels títols d’aquest llibre que segur que continua tenint presència a moltes llars de La Sagrera. També hi havia “El libro de la salud”, o “Guia de Catalunya”, o “Poldark”, o “Grans monuments romànics i gòtics”. Eren uns altres temps, en què un compte d’estalvi t’oferia potser un 2% d’interès, un concepte que sembla haver passat a la història. Hi havia esperit estalviador i, qui més qui menys, contemplava amb il·lusió com el compte anava creixent i l’objectiu d’aconseguir comprar-se un cotxe o una torreta a la muntanya quedava més a prop. I els llibres suposaven un gran regal, que potser fins i tot se’ls llegien. Tot buscant refermar la memòria, he trobat aquest enllaç que us convido a seguir i que em mostra que aquesta pràctica va ser més estesa del que recordava: no ja pel munt d’entitats bancàries (llavors hi havia moltes caixes d’estalvis) que s’hi van sumar sinó perquè la història va durar gairebé dues dècades.
Després vindrien els “revolucionaris” discos: que si La Trinca amb “L’orgue de gats”, “Les 4 estacions” de Vivaldi o “Los éxitos del año”, que també van rodar al meu tocadiscs no poques vegades. Llavors també practicàvem la còpia en cassette. Avui el jovent no sap què és una cinta verge, però llavors, pels qui no disposàvem de pressupost per comprar-nos un LP (perquè ni YouTube ni Spotify ni hi eren ni se’ls esperava), allò era un luxe. I ens posàvem d’acord a la família per aconseguir tots els discos a canvi d’imposicions a cadascuna de les llibretes d’estalvi i després ens repartíem les cintes gravades per satisfer tots els desitjos; fins i tot per escoltar l’insurportable disc d’en Marco i la mare que el parir.
Més amables i més humanes
Llavors les entitats bancàries ens semblaven més amables i més humanes. Els caixers automàtics trigarien encara a popularitzar-se i el personal que et podia atendre a l’oficina mostrava molta més sensibilitat que la que diuen que prolifera ara mateix. No ho sé per experiència directa, però sí tinc constància que, tant a La Sagrera com a altres barris i localitats, les persones que necessiten atenció personalitzada ho tenen magre per aconseguir que els donin cita. I el que és pitjor: la gent gran, poc familiaritzada amb les noves tecnologies, l’empenyen sense miraments a submergir-se a la xarxa i a quedar exposada als enganys dels pirates informàtics. És una mostra més de la societat cap a la que ens adrecem: un entorn on el contacte humà es va perdent i on la sensibilitat va desapareixent.
Qui més qui menys espera que arribi un dia per passar comptes amb els que ens extorqueixen. Comptes pendents amb els comptes corrents amb què cada dia ens han volgut esprémer sense aturador, afegint-nos contínuament comissions només reflectides en la lletra menuda més miserable.
Jordi Vilagut