01 juny La impune cosa nostra

Hi va haver una època en què la pràctica que denunciarem semblava eradicada. A les tanques de les obres havien desaparegut uns rètols, bastant rudimentaris, en què la llegenda solia ser “obra controlada”. Ara, per alguna estranya raó, aquesta activitat ha reaparegut, inclòs al nostre barri, la qual cosa deu amagar algun tipus missatge.

Instrument dissuasiu

Es corre el risc de ser etiquetat de racista si s’al·ludeix al símbol que acompanya aquesta llegenda; i ja no només el símbol, sinó fins i tot els colors que identifiquen una determinada ètnia o, directament, la bandera amb la qual se’ls reconeix. Qui vulgui, o qui sigui capaç, que ho negui. Probablement els integrants d’aquest col·lectiu haurien de ser els primers a denunciar que els cartells es facin acompanyar d’aquests elements identificadors. No els fa cap bé, certament; i és per això que haurien d’evitar-ho. Tanmateix. Tot indica que aquest és un dels elements principals del missatge; com si el símbol constituís un instrument dissuasiu (anava a recórrer al terme arma dissuasiva, però la correcció política que impera en segons quins temes avui dia m’ho impedeix). Després, però, hi haurà qui demanarà, en nom propi o aliè, que no se’ls estigmatitzi.

Si no vols problemes, has de pagar

No seré jo qui els estigmatitzi. Però no seré jo qui no deixi de denunciar aquesta pràctica literalment mafiosa, amb què es coacciona, amb què s’intimida, amb què s’amenaça, amb què es constreny les empreses constructores (ignoro si hi ha companyies d’altres sectors afectades). El sistema és tan senzill com “anunciar” que, si no vols problemes, has de pagar. Si no vols que et desapareguin les eines o els materials durant la nit, hauràs d’afluixar la mosca.

L’alternativa econòmica

Així les coses, els qui reben aquestes indesitjables visites tenen dues opcions: buscar-se una empresa de vigilància (que els costarà el gust i les ganes, perquè hauran d’emmotllar-se a uns preus de mercat que contemplen uns salaris mínims garantits, una seguretat social, uns impostos o una assegurança de responsabilitat)… o bé decantar-se per l’alternativa econòmica, lliure de càrregues impositives i, per suposat, de contribucions a la societat. Un cop acceptat el tracte, els practicants de l’extorsió identifiquen l’obra que ha sucumbit al xantatge amb el cartell identificador de rigor. Tan rigorós que, fins i tot, alguns es permeten d’incloure-hi el número de telèfon.

Pagar i callar…

La presència de les xifres del telèfon només em suggereix una paraula: impunitat. L’única explicació a l’extensió d’aquesta pràctica radica en què no hi ha cap tipus de persecució, malgrat tractar-se d’una activitat totalment il·lícita i per a la qual l’article 243 del Codi Penal contempla entre un i cinc anys de presó. Així mateix, aquesta activitat forma part d’aquesta economia submergida que, en no ser perseguida suficientment, provoca un forat a les arques públiques que es calcula en no menys de 200.000 milions d’euros (sí, ho he escrit bé; i, si voleu, ho repetim: no menys de 200.000 milions d’euros; el 18%, pel cap baix, del Producte Interior Brut). Però l’Agència Tributària sembla més interessada a perseguir el petit contribuent, aquests que veiem cada mes com a la nòmina ens foten una bona retallada i que no tenim fons amagats a paradisos fiscals. Com tampoc la policia sembla interessada a perdre el temps amb aquestes pràctiques mafioses; massa feina, segurament. En determinades situacions és millor evitar embolics. Pagar i callar… És la cosa nostra.