08 oct. La Sagrera, endarrere

Tiro endarrere; molt endarrere. Perquè La Sagrera que vaig conèixer queda molt endarrere. Més de mig segle endarrere. Llavors aquell era un barri que havia quedat partit per una autopista (els punts quilomètrics a la mitjana així ho certificaven) i que ens condemnava a superar-la travessant un terrorífic subterrani. L’adjectiu del pas soterrat s’exacerbava en èpoques de pluja, quan aquell cau acumulava tolls i fang, a la qual cosa s’hi podia afegir l’extinció de l’escàs enllumenat que amb prou feines ens permetia comprovar que a l’equador del túnel hi havia unes escales.

Hi havia esperança

Aquell era un barri de precarietats assumides. Un barri on molts carrers eren impracticables quan queien quatre gotes però fantàstics per contrastar la impermeabilitat de les botes d’aigua quan anàvem a l’escola. Aquells bassals enormes que es formaven i que cobrien els cotxes fins a mitja roda per als mocosos com nosaltres eren una esporàdica diversió que celebràvem abans i després d’anar a escola. Papereres n’ hi havia poques i de caques de gos si fa no fa les mateixes, malgrat que llavors no hi havia ni la desena part de cànids que els que avui passegen per La Sagrera. Els bancs eren escassos però respectats: ni la gent no posava els peus al seient ni a ningú se li acudia que les mascotes els ocupessin. Bicicletes i patinets eren tan esporàdics com els diumenges, i els seus usuaris pràcticament reduïts a la quitxalla. Les parets respiraven tristesa i només alguna agosarada reivindicació política les esquitxava. Tot i això, hi havia esperança.

Es visualitzava el progrés

La Sagrera on vaig créixer va anar millorant; al mateix ritme que la ciutat, que el país. L’arribada dels ajuntaments democràtics i una nova mirada urbanística provocà una bona sacsejada al barri, que respirava un altre aire i agafava un altre ritme. La transformació de l’antiga Enasa amb l’escola Pegaso i el parc del mateix nom evidenciaven la transformació sagrerenca, visible en altres punts del barri encara que fos amb la polèmica de les places dures. L’equipament amb bancs i papereres permetien visualitzar un barri més amable i els edificis adquirien un aspecte més atractiu. La Sagrera es posava maca dins una Barcelona que mirava envers uns Jocs que ens il·lusionaven. Es visualitzava el progrés.

On anem com a veïnat

La Sagrera d’avui no és la d’abans; com tampoc la Barcelona on s’emmarca. En aquesta setmana en què s’han anunciat 70 milions d’euros addicionals (repeteixo: addicionals) per millorar la neteja em pregunto on anem com a veïnat, on anem com a societat. Carrers i parets són tan o més bruts que anys enrere. En la meva infantesa hi havia precarietat i llençar un paper a terra podia tenir la seva justificació perquè no hi ha papereres. Avui aquesta acció no pot tenir perdó veient l’estesa d’equipaments i recursos al nostre voltant. M’he trobat, en ocasions, que persones a les quals he fet notar la improcedència d’aquest tipus de comportament que m’han vingut a dir que per això hi havia el personal que netejava. Certament, veient l’actuació de l’ajuntament, en ocasions es fa difícil rebatre aquesta tesi. Probablement a les autoritats del consistori ja els va bé tot això, per poder destinar més recursos al departament de neteja, adjudicar contractes (amb tot el que això comporta) o poder col·locar el personal que els interessa. Així les coses, podem anar incrementant indefinidament la partida de neteja. Perquè, com més recursos destinem a la neteja, més dispensa tindrem per ser bruts. Doncs això: seguim llençant diners i seguim llençant els papers al terra.

Jordi Vilagut