05 abr. L’escriptor oblidat
Aquell dia de setembre a La setmana del llibre en català, quan en una parada d’Edicions de 1984 vaig ensopegar amb la novel·la La tràgedia de cal Pere Llarg, jo no havia sentit mai el nom d’Eduard Girbal Jaume. El títol, d’aromes pairals i promeses d’autenticitat, va atreure’m immediatament. A la contracoberta, uns mots de Victor Català sobre l’autor: “és un novel·lista cabal, en el ple de ses facultats i de sos recursos i un dels més alts i ferms entre quants conreuen, en l’hora present, aquesta branca de les lletres catalanes.[…]”. Me’l vaig emportar cap a casa amb ganes de començar a llegir i la imaginació ja força excitada per les paraules d’aquesta gran escriptora i la visió misteriosa d’un escriptor que no havia sentit mai, que havia quedat sepultat per l’oblit a despit de les lloances dels millors.
D’en Girbal sabem que va guanyar un fotimer de premis dels Jocs Florals i, per tant, en el seu temps no era un desconegut,. Per bé que ja no tinguessin el mateix prestigi que abans, uns jocs florals eren uns jocs florals i encara podien donar força renom a un escriptor. Entre el 1919 i el 1924 va escriure la trilogia L’agre de la terra, i, per tant, a les acaballes del modernisme i començament del noucentisme. Això deuria afavorir que hom el bandegés perquè no s’adeia al gust del corrent literari que emergia. La tràgedia de cal Pere Llarg és el tercer llibre de la trilogia, del qual L’oratjol de la serra n’és el primer i L’estrella amb cua, el segon. Potser l’única cosa fictícia de tota l’obra és el nom del poble on succeeix tot, l’Oratjol. El nom real del llogarret és Salo, i Girbal s’hi va estar una llarga temporada, copsant la gent que hi vivia, les escenes que hi veia i les vicissituds que s’hi succeien i convertint-ho en un prodigi de llengua viva i de talent narratiu. La visita al poble després de la lectura és una cosa que sempre ve de gust. Hi trobareu L’Oratjol canviat, però reconeixedor, amb les cases arrenglerades damunt el turó, el cementiri i l’escola.
Què ho fa que m’hagi agradat tant tota la trilogia? Que m’hagi agradat fins al punt de col·locar-lo entre les lectures més saboroses dels darrers anys? Potser és per l’encís contagiós que Girbal sent per aquestes contrades i pels homes i dones que hi viuen. O bé per la mirada còmica que hi plana i desdramatitza la feréstega existència que hi menen. La llengua esmerçada, és possible que aquest en sigui el gran encert, i les vides que descriu s’hi adiuen amb una mena de gràcia natural. La varietat d’expressions, de girs i la naturalitat amb què ho fa sonar tot és extraordinària. La capacitat d’evocació que va puntejant l’obra, ja sia una escena dramàtica, l’enyor agredolç d’una nit de Sant Joan o bé la descripció del desballestat Gem dels àcids, fa que tingui moments d’una poesia colpidora.
L’encert del darrer guanyador del Premi d’honor de les lletres catalanes, Enric Casasses, i d’Edicions de 1984 de descobrir-nos aquest escriptor oblidat fou inqüestionble. I jo em demano: ¿quantes obres mestres deuen haver, oblidades, esperant de tenir la mateixa sort i que algú se les miri sense prejudicis i hi trobi una raó per ensenyar-les al món?
Oriol Carbonell