09 març Neorurals

Malgrat que la civilització urbana té més de sis mil anys i el progrés de la humanitat va lligat a les ciutats des del seus orígens (el mateix nom de civilització ve del llatí civis: ciutadà), avui encara tothom que viu a grans metròpolis com Barcelona té, almenys i pel cap baix, un avi que hi va arribar des del món rural, però inclús els nouvinguts de fa quatre dies s’adapten a la vida urbana de tal manera que en poc temps adquireixen els mateixos hàbits i estil de vida que els nascuts de tercera generació.

Avui a les grans metròpolis són legió els que reneguen de la ciutat, es queixen i manifesten carències, defectes i entrebancs, acostumen a jurar que marxarien a viure a un poblet només tinguessin la mínima ocasió de fer-ho, però ja ho deia Petra Kelly, la fundadora dels Verds alemanys, “Tothom vol tornar a la natura, però ningú vol fer-ho caminant” i aquells que voldrien retornar al món rural no estan disposats a renunciar a les grans comoditats urbanes, que en són moltes i en tots els aspectes de la vida.

Tal i com és normal blasmar la vida urbana, és moda i esta ben vist proclamar-se ecologista i dir que estimes molt la natura, a més ningú et demana que ho demostris, en canvi està mal mirat afirmar que a la ciutat hi vius a gust, et trobes bé, tens tot el que et cal i no et manca, ni enyores res de fora i molt menys les incomoditats.

Ningú no marxa així com així de la ciutat, i els que marxen solen fer-ho pels preus escandalosos dels habitatges, procurant no anar més enllà del radi d’abast de la seva butxaca, sempre dins la conurbació metropolitana i sovint esperant poder tornar a residir al lloc d’origen si un dia poden o algú frena als especuladors.

També hi ha qui bo i jubilat, alterna la vida entre la ciutat i el poble d’origen o aquella caseta de cap de setmana, però mantenint el cordó umbilical amb seu domicili i els serveis propers, en especial els de salut.

Tinc coneguts que no, que el seu convenciment d’abandonar la ciutat ha estat tant pregon que gairebé sempre desprès d’una història més o menys complicada i poc explicitada, han fet les maletes i s’han instal·lat definitivament al món rural, ben llunyà del de tota la vida i proclamen meravelles i haver-s’hi adaptat perfectament.

També tinc coneguts que tota la vida han viscut en un poble i per res del món trepitgen la ciutat, és a l’inversa, ells estan tan orgullosos de la seva vida rural com jo n’estic de la meva urbana, el que demostra el gran ventall de capacitat d’adaptació i el conservadorisme de l’espècie humana.

I ara ve la mare dels ous: quan parlo amb un rural de debò, amb el meu amic taronjaire de l’Ebre o l’altre que és mestre al seu poble muntanyenc de naixença, gent de l’entorn rural de tota la vida, la seva opinió sobre els neorurals que s’han instal·lat al seu poble, la visió de l’adaptació al medi del nou vingut a pagès no és la mateixa que el nouvingut té de si mateix i expliquen, entre sorpresos i divertits, con se’ls hi nota la pàtina urbana en tot, malgrat que no portin rellotge els hi costa dissimular la urgència quan necessiten una cosa, tot i que siguin molt generosos no tenen la base de la solidaritat de les petites comunitats, volen aparentar adaptació però la roba sempre els hi fa ferum de tub d’escapament i els del poble sempre el veuran diferents.

La vida d’una persona ve determinada per moltes circumstàncies, el naixement, la feina, les inclinacions, el nivell econòmic i també la nostra residència, tot plegat té molt a veure amb la nostra manera d’afrontar-la i en el sentit de pertinença que desenvolupem. Per més que canviïn les circumstàncies, i més a partir de certa edat, mai no podem deixar de ser qui som, la biologia mana, però el hàbits també.

L’article 13.1 de la Declaració dels Drets Humans diu: Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat, el 13.2 el completa afegint, Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Triar el lloc on vols viure és un dret que només la demanda i l’especulació el torcen, no tots cabem a tot arreu, a més és sa canviar d’aires una temporada, però no en va fa la dita barcelonina que ve de lluny i sempre ha estat un bon consell: “Roda el mon, i torna al Born”.   

Joan Pallarès-Personat