20 ag. Que fàcil és gastar i que difícil estalviar
El temps és cíclic, a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred, l’economia personal del qui té una feina estable o del jubilat, també: a primers de més té diners i a partir del dia vint, si no és abans, ja va escurat.
Qui té pagues extres tampoc pot cantar victòria, hi ha tants depredadors del diner posant paranys i esquers que, qui més qui menys, acaba enredat a la xarxa dels qui fan creure que la felicitat només s’assoleix gastant diners.
En dates com les que estem, en que qui està en condicions, o creu estar-ho, de gastar uns diners ha marxat de vacances, el retorn sol ser doblement amargant, més quan es fan números que no pas per la tornada en si.
Com més moderns som, més ens endeutem. Fa anys marxàvem de vacances amb diners a la cartera, tenies un pressupost i pagaves en efectiu, normalment et dosificaves i si veies que la butxaca quedava buida potser tornaves abans.
Desprès, per no portar tant diner damunt, recorríem a la Caja Postal de Ahorros, més pròpia del segle XIX que el del XXè, que en horari d’estafeta de correus podies treure diners arreu d’Espanya; les caixes i els bancs, en expansió van voler entrar en el negoci i llavors havies de tancar a la teva oficina, perque encara no estaven informatitzats ni treballaven en xarxa, podies treure diner a qualsevol oficina de la teva entitat arreu.
Qui anava a l’estranger utilitzava travel uns talonaris que adquiries i canviaves els txecs al país on fos, a canvi legal, però tenien l’inconvenient que a Cuba o als països de l’Est, el mercat negre, portant dòlars, et donaven el doble que al canvi oficial, llavors els travel’s era un mal negoci.
Fa anys que tot això s’ha acabat, la tarja de crèdit permet viatjar –i viure el dia a dia– sense preocupar-se per l’efectiu, però la immediatesa del desig i més en el plaer d’unes vacances, fa acumular despeses que en els moments dolços no es valoren en la mesura de les pròpies possibilitats, d’aquí que dels plaers de l’agost, com dels de Nadal, surten els badalls de setembre, o de gener.
Sempre volem menjar més del que tenim gana i gastar més del que tenim, és humà voler estirar més el braç que la màniga, acabant ensenyant la ceba.
De plàstic o en efectiu, ser pobre és etern i a més a més té caràcter retroactiu, el meu avi comptava en rals, el meu pare en duros, jo en pessetes i la meva filla en euros, però ni el meu avi va tenir mai un ral, el meu pare un duro, jo una pesseta i la meva filla un euro, em temo que les meves nétes, ni en plàstic, ni en virtuals bitcoins o bizums, seguiran mantenint la pobresa crònica, ni que sigui per tradició familiar.
Joan Pallarès-Personat