03 abr. Reunions

Hi ha tendència general a creure que reunir-se és treballar, hi ha feines que cal planificar, discutir i acordar, hi ha feines on cal parlar continuadament amb persones i grups, però en general, quan les hores reunides ocupen bona part del temps laboral, hi ha alguna cosa en aquell lloc de treball que grinyola. 

El periodista anglès Walter Bagehot (1826-1877), editor de The Economist, deia que Un Parlament no és res més que una reunió de persones inactives, no ho discutiré, però si que cal admetre que d’allà surten decisions que ens afecten a tots. 

L’experiència deu ser la única cosa que mai ningú no ha pogut improvisar, només s’adquireix amb l’edat i en arribar a la vellesa les bondats i els defectes s’accentuen. El qui s’ha passat la vida fent perdre el temps als demés en les reunions, acabant sent un martiri; o el qui sempre ha anat per feina, que tendirà a evitar o reduir les reunions al mínim imprescindible. 

La tertúlia, fer petar la xerrada, és un exercici molt sa, bo per el nostre equilibri i socialització, enriquidor també, sempre i quan els nostres interlocutors estiguin nets de toxines i vacunats de rumors, però s’entén que una reunió és diferent, una reunió és per a informar o per a debatre i buscar solucions a un tema, i dissortadament no tothom ho entén així, perquè en tota reunió hi ha uns quants que busquen solucions al problemes, una majoria que busquen problemes a les solucions, i un grup variable, que ells mateixos son el problema de la reunió. 

Mirant enrere em venen basques en pensar les hores perdudes en aquelles reunions polítiques de joventut, escoltant cites de Herbert Marcuse, Georg Lukács o Karl Marx de llavis de qui ni avui se’ls han arribat a llegir; aquelles reunions de pares i mares del col·legi que no assolien ni la categoria de “pati d’escola” on la frase més escoltada era “es que el meu nen” (o nena); les de comunitat de propietaris criticant a una veïna absent o les obligatòriament suportades a la feina, on un director maldestre o inepte explicava els “seus” resultats en el balanç anual quan eren bons o els “nostres” quan els números eren vermells. 

Secretari en diverses entitats, sempre he pogut constatar que de una reunió de una hora, l’acta es resumeix en una lectura que no va més enllà de dos o tres minuts, no vol dir que tot el temps s’hagi perdut, el debat cal i és enriquidor, però sol ser iteratiu, redundant en obvietats i, sovint amb incursions a temes que ni venen al cas, ni cal parlar-ne. 

Gat vell, en els darrers temps ja no vaig a cap reunió que no passi per tres filtres, el primer que em pregunto en ser convocat és si cal reunir-se per aquells temes, el segon si m’afecten i puc fer-hi alguna cosa i, per últim, si veig una utilitat en el que tractarem, i encara i així, passats els tres filtres, quan les coses degeneren no tinc cap mania en alçar-me a mitja reunió i fotre el camp, marxar d’una reunió no és ser tant mal educat com fer-li perdre el temps als demès. 

Joan Pallarès-Personat