26 juny Vanitas vanitatum et omnia vanitas
Aquesta setmana he assistit a un lliurament de premis i guardons d’una institució cultural prou reconeguda del nostre país. Els premis fa pocs anys que s’atorguen, és lliuren sempre el mateix dia, coincidint en una diada significativa gremialment, i des de la primera edició, que recordo ben lluïda, s’ha procurat donar a la gala una pàtina de gran esdeveniment i crec que han reeixit.
Entre finalistes i guardonats, hi havia una munió de persones i grups; algunes finalistes en diverses categories, altres guanyadores de més d’un reconeixement i també qui no passà de finalista, però bo i així, n’estava molt orgullós d’haver estat nominat.
Els guardons es repartien entre actuacions musicals de grups força originals i creatius, però l’acte tenia tres punts àlgids, el discurs del president de la institució, breu i reivindicatiu, el final en un homenatge a la trajectòria d’una persona i el començament, amb un reconeixement a algú aliè a la matèria, però que des de la seva activitat havia destacat a favor d’aquesta.
El premiat, una persona coneguda i reconeguda, de sobrats mèrits, amb un currículum de vertigen i una trajectòria brillant, havia d’explicar, com en les anteriors ocasions, al lliurar-li el guardo quina era la relació entre el seu món professional i el de l’art dels qui li atorguen, però no diuen ni com, ni el temps que disposa per a fer-ho.
En arribar al faristol, el llorejat ja va advertir que la generosa biografia que li havia fer el president de l’institució, amic seu a més a més, en presentar-lo s’havia quedat molt curt i s’havia deixat moltes coses, que ell mateix en una intervenció que passà llargament de la mitja hora, ja es va encarregar d’anar destacant, explicant que havia fet això, allò, el de més enllà i l’altre també.
La gala, pensada com un esdeveniment dinàmic i en moviment, s’embossà i estancà en el llarg monòleg del personatge, que tampoc tenia el do de l’amenitat, ni va brillar en revelacions sorprenents més enllà del jo, jo, jo i la primera persona, amb algun agraïment colateral.
La resta de la gala va ser divertida, ho vam passar bé, acabaren amb el retard que ens havia acumulat el subjecte i en sortir vàrem anar a sopar. En arribar a casa i engegar la ràdio, aquesta informava de l’acte i dels premis que s’acabaven d’atorgar, en donava complet detall, però del pesat, ni esmentar-lo; al cap d’una estona vaig consultar la premsa digital i, el mateix: diversos diaris n’informaven, però ni l’esmentaven, com tampoc la premsa de paper que vaig llegir al dia següent.
L’acte havia estat enregistrat i l’endemà transmès en diferit per televisió, però curiosament en mirar-ho per internet, la informació era completa i amb tot detall, menys la seva intervenció que estava curosament retallada i reduïda al hola i al adéu.
No sé si parlar de justícia divina o de justícia periodística, però en tot cas el silenci dels mitjans cap a una intervenció tan ostentosa i plena de vanitat, es pot interpretar com un clam a la modèstia i la humilitat, virtuts que ben administrades, enlairen les qualitats del ser humà com a persona, independentment del valor de la seva obra.
Joan Pallarès-Personat