Els cavalls de Sibaris
Els habitants de Sibaris, una colònia grega del golf de Tarent, a Calàbria, l’antiga Magna Grècia al sud de la península itàlica, ciutat pròspera i molt rica, no van escatimar mai un cèntim en plaers, elegància, lleure i refinament, fins i tot presumien que els seus cavalls de guerra sabien ballar al so de la música. L’any 510 abans de Crist, en guerra contra la veïna ciutat de Crotona, allà on Pitàgores tenia la seva escola, els crotonencs van utilitzar una arma secreta, una banda de música, i en entrar en combat, el músics van engegar a tocar, de manera que els refinats cavalls de Sibaris, enlloc d’anar al combat es van posar a ballar i els seus genets van ser fàcilment i amb severitat derrotats, la victòria crotonenca va ser aclaparadora, tant que la ciutat de Sibaris mai més no es va refer. Dos mil cinc cents trenta anys desprès, el mot sibarita encara s’aplica a persones, generalment d’alt poder adquisitiu, inclinats a la finor i la sofisticació en el vestir, el menjar o en lleure, cercant certa exclusivitat en el luxe i el plaer. El terme sibarita es troba en molts idiomes, potser en el castellà, a la península,   es refereix més als plaers de la taula, encara que no es correspon ben bé al golafre del català, però en totes les llengües fa referència a tota mena de refinaments. S’atribueix a Miguel de Unamuno en una seva visita a Barcelona, veient els aparadors plens del passeig de Gràcia, la frase: Quantes coses hi ha que no necessito per a res? Però de fet la dita és més antiga, s’explica que ho va dir un savi filòsof visitant un mercat de l’antiguitat on va hi havia teles, resines, especies, pedres precioses, i altres productes exòtics totalment prescindibles per a la vida quotidiana. Tot és relatiu, les nostres necessitats, més enllà de les bàsiques i vitals, també. A mesura que augmenta el nostre nivell de vida, acostumem a pujar el llistó del que considerem imprescindible, un índex per a saber-ho es veu en els residus que produïm, a més opulència, més coses llencem, és llavors quan netegem la consciència emparant-nos en el reciclatge, com si fos la solució. No és més net el que més renta, sinó el qui menys embruta. Sovint busquem la felicitat, el plaer, el reconeixement o l’èxit social, complicant les coses i hipotecant-nos la vida, treballem per uns objectius que de tant abstractes mai no els podem assolir, mirem sempre l’embolcall, perquè creiem que és pel què ens valoraran els demés i no pensem que per travessar un desert, no val el disseny de la cantimplora, sinó portar-la plena d’aigua, al cap i a la fi, Gandhi va dir: Cal viure més senzillament, per a que els altres, senzillament, puguin viure. Joan Pallarès-Personat
Bandes sonores

Tothom té la banda sonora de la seva vida. I malgrat que els Rolling Stones mai no han figurat entre les meves preferències musicals, aquesta setmana que ens ha abandonat en Charlie Watts no me n’he pogut estar de recordar alguns capítols de les festes...

El mirall

Es mira al mirall, els ulls li espurnegen lluentors, un somriure complaent se li escapa de la comissura dels llavis....

Que fàcil és gastar i que difícil estalviar

El temps és cíclic, a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred, l’economia personal del qui té una feina estable o del jubilat, també: a primers de més té diners i a partir del dia vint, si no és abans, ja va escurat....

Aire fresc a La Sagrera

Tot i que la calor continua acompanyant-nos, l’ofegant onada patida dies enrere ja és història. Tothom ha mirat de combatre-la amb els mètodes més a l’abast. I, vist com s’ha disparat, indignantment, el preu de l’electricitat, estic convençut que alguns veïns deuen haver recorregut a...

Un llibre, una vida

La vida és com un llibre en blanc, on s'escriuen diàriament les teves emocions. Uns dies les paraules s'escriuen soles, o surten disparades com una metralladora, capaces de trencar aquestes pàgines....

Entre el boicot i la coherència

És positiu ser solidari, reaccionar davant les desigualtats, defensar causes justes encara que, personalment, a primer cop d’ull no ens afectin massa, tot i que en la nostra societat mai no saps si un dia de pluja a Islamabad, pot arribar a fer apujar un...

Estius deserts

Setmanes enrere, un article en què esmentava una experiència personal de la meva infantesa generà certa polèmica en les xarxes....

Ara sempre penso que pot ser serà l’últim instant
Ara sempre penso que pot ser serà l’últim instant

Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds....

Mai cap savi voldrà ser més jove

Tornem a casa, que no trigarà a ploure. Aquesta frase escoltada del meu oncle Josep quan érem al camp i jo no deuria tenir ni deu anys, em va marcar tota la vida. Vam pujar al carro i arribàvem a casa quan començaven a caure...

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies