Vanitas vanitatum et omnia vanitas

Aquesta setmana he assistit a un lliurament de premis i guardons d’una institució cultural prou reconeguda del nostre país. Els premis fa pocs anys que s’atorguen, és lliuren sempre el mateix dia, coincidint en una diada significativa gremialment, i des de la primera edició, que...

El Sant Joan que vaig conèixer

El Sant Joan que vaig conèixer era molt diferent al d’ara. La generositat de les fogueres contrastava amb l’austeritat de la coca, el cava i els petards, a diferència d’ara, en què ens gratem més la butxaca per omplir la taula i eixordar el veïnat...

Qui té pressa, perd el temps

La forma més segura de perdre el temps, és tenir pressa. La pressa és la pitjor companya en qualsevol feina o viatge, la manera més eficaç d’amargar-nos la vida i, massa sovint, la pressa és el reflexe de la supèrbia i prepotència de qui vol...

Un insult als que reivindicàrem La Barraca

Mai no vaig entrar al cinema Imperial. Vaig conèixer aquesta sala del carrer Martí Molins quan ja havia abaixat la persiana i els rètols que l’identificaven ja quedaven força malmesos....

La cultura del no

Des de 1964 fins que vàrem ser molt grandets, durant dècades ens esgargamellàvem cridant, més que cantant: No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món! ...

El cap d’estació

Des d’aquesta setmana ja sabem en mans de qui es troba el primer tren que ha d’arribar a “la estación de Ságrega o de Ságreta, perdón”. Sabeu què passa quan el maquinista és un inepte?...

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies